Forniquem, amor!
Fins que es dessagne el rímel
sobre el tapís de macramé.
Els cristalls del teu cos
són tot allò que anhele
entre pallassades que recorden
les ganyotes de la Lluna.
Copulem que és tard
i haurem de berenar
que les fruites esperen
a l'arbre que caiguem.
Cull-me, pren-me,
col·locat, perlassa.
Irradia'm i rega'm
que sota la carn
l'ascensor, embogit,
perfora parets, gemecs,
i contrau les esferes
que nodreixen la vida.
Descorda't, abilla't
amb les joies que broden
els plecs que despleguen
somriures i cames.
Poa l'aigua la sínia
silenciosa de soroll,
centímetres silenciosos
suaus, suats i sensuals.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada